Humans o monstres?

EL OCTAVO DÍA

Déu va crear el món en sis dies. El setè va descansar.
El vuitè dia, l’ésser humà decideix agafar les regnes del seu propi destí… i s’autodestrueix.
La violència és un acte intrínsecament humà, sinistre, plena de bellesa i sensualitat.
Homes que semblen monstres, i monstres tan fràgils que semblen quasi humans.

 

Tots ens feu la mateixa pregunta i se’ns fa extranya i dolorosa perquè mai ha estat el què volíem dir. Nosaltres només creiem mostrar.

Les imatges les teníem molt clares des de l’inici, però les intencions eren molt més inconscients. És ara amb la distància que podem llegir-les, no pas abans. No ens interessava com a premisa prioritària deixar al públic bocabadat.  Només volíem mostrar les imatges que teníem al cap des de feia temps. Imatges que portàvem un any pensant. Imatges que ens trasbalsaven. Imatges que necessitavem veure encarnades en cossos reals, en escenes. Imatges que necessitaven la construcció de tot un edifici que les pogués contenir.

Però la vostra pregunta ens ha sorprès. La vostra pregunta ens és indiscreta i molesta, perquè no ens esteu preguntant el com de la nostra obra sinó el perquè; i aquesta potser és la pregunta que no volem contestar.

Sabem que per damunt de tot volíem oferir bellesa; una plasticitat escultòrica, cromàtica, coreogràfica i rítmica que oferís bellesa. Però també hi ha el delit de fer passar al públic sota la nostra forma de mirar.
Potser sí que volem escruixir-lo, que pateixi lleugerament, que es trasbalsi una mica.

Volíem presentar les imatges amb contundència, que fossin belles i clares. I sabem que ens agrada l’art d’emmagatzamar l’inconscient dins de l’asèpsia. La bellesa la volíem estàtica, quieta, impoluta, però també ràpida i violentada. Ens agradava la idea de deixar la gent sota una letàrgia subtil, condicionar-los la mirada. Seduir-los a mirar per bellesa, allò que la raó, la ética i el pensament rebutja.

Però la pregunta que ens feu té intenció. Ens heu preguntat què volíem dir. Veritablement no volíem dir. El que voldríem potser és compendre. De vegades necessitem mirar d’una altra manera les coses d’aquest món: La violència, la humiliació, la degradació, la mort.  Necessitem entendre. Però també necessitem saber com és que es barregen tant fàcilment amb els seus contraris; la bellesa, la sublimació, estimar, acompanyar, protegir, amb la vida. I sobretot saber on queda finalment el perdó o la redempció de tot plegat.

De vegades no fem tantes preguntes. De vegades som més austers, que no vol dir menys punyents; perquè al cap i a la fi la nostra autèntica necessitat només és la d’obrir el nostre imaginari i encarnar-lo.

Des de La Taimada us hem creat aquesta pregunta incòmoda que és EL VUITÉ DIA.